Este temple constituïx un dels exemples més significatius del classicisme monumental que es desenvolupa a València en l’últim quart del segle XVI i principis del XVII. Entre els anys 1750 i 1765 va patir la renovació més enlluernadora amb una gran profusió d’estucs, daurats i rocalles sense comparació en terres valencianes. La nova decoració aconseguix tal protagonisme que fa esvair les línies de la fàbrica del sis-cents. Esta rotunda transformació està considerada  l’exemple més valuós del rococó valencià, amb tons lluminosos, rocalles orgàniques i daurats vibrants.

En la restauració, que combina l’arquitectònica amb l’artística, s’han eliminat clevills, taques d’humitat, i s’han recuperat els estucs i els daurats realitzats en plata colrada. S’han consolidat els estrats pictòrics, s’ha netejat la colradura decorativa i s’han reintegrat els faltants de plata fina amb la tècnica del platejat a l’aigua.  Han calgut més de 20000 fulls de plata per a reintegrar els faltants cromàtics i 3500 fulls d’or fi per a les decoracions realitzades amb este material.

En l’exterior, la intervenció en les cobertes ha solucionat els problemes d’estanquitat i ha millorat l’evacuació d’aigües amb l’objectiu d’eliminar la humitat que patia  l’edifici. S’ha reparat la volta d’envans, la coberta de la nau central i els faldons de les capelles laterals. La neteja de les fatxades i de les portades ha permés recobrar els volums i les tonalitats originals, una de les ornamentacions rococó més belles i singulars del país.

L'articl està escrit per: Carles Boigues, Eladia Ballestero, Rafael Lorente i Santiago Tormo